Se't permet usar aquesta recensió sota les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-CompartirIgual 2.5.
Se't permet usar aquesta recensió sota les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-CompartirIgual 2.5.
El llibre és "Tejiendo la Red" ("El inventor del World Wide Web nos descubre su origen"), de Tim Berners-Lee. ISBN 84-323-1040-9. Editorial "Siglo veintiuno". 1999.
Aquest és un petit llibre que explica per sobre les idees que tenia Tim Berners-Lee quan volia crear la xarxa WWW. Explica el seu treball al CERN, la relació amb els altres empleats i directors, la creació del consorci W3C, les lluites entre els primers navegadors, i després passa a parlar sobre el futur del WWW: web semàntica, control de privacitat, metadades, etc. Dóna diferents visions sobre com vol cadascú que sigui Internet, i explica què va haver de fer per a que s'apliqués la seva (i després, la del consorci), que vetllava per l'accés de tothom a la informació.
Té les següents seccions:
I també inclou un glossari de totes les sigles i noms tècnics que apareixen al llibre.
Tim Berners-Lee és fill de matemàtics: pare i mare treballaven en la construcció de l'ordinador Mark I de Manchester. Diu que ells estaven apassionats en veure que un ordinador es podia programar per fer qualsevol cosa, però també veien que, mentre que els ordinadors eren molt bons per guardar informació, no podien fer connexions entre qualsevol concepte de la mateixa manera que ho fem els humans.
Un dia el seu pare havia de fer un discurs sobre aquest tema i estava buscant pistes per fer això, i TBL (Tim Berners-Lee) es va quedar amb aquesta inquietud, que va durar mentre estudiava física a la universitat de Oxford (on acaba al 1976), i que també estava -en segon pla- mentre construïa el seu primer ordinador amb un microprocessador (M6800), un televisor antic, i unes portes lògiques.
Quan va començar a treballar al CERN (laboratori europeu de física de partícules) al 1980, va tenir temps lliure per escriure un programa senzill, anomenat Enquire, dirigit a la utopia de poder respondre una pregunta qualsevol (s'havia basat en un llibre infantil que va veure de petit). D'aquí van sortir la resta d'idees fins l'actualitat: la visió d'un món connectat, les sigles -ara molt comuns- WWW, URL, HTTP, HTML, i els primers programes.
El seu mètode no va ser construir-ho tot des de zero, sinó unir tot el treball existent en un sol lloc (TCP+DNS+hipertext). Per això la xarxa actual està basada també en moltes altres idees que no va decidir ell, com el comerç electrònic o els buscadors.
Quan va investigar, va veure que ja hi havia molta gent que havia pensat en el mateix: la majoria eren visionaris que estaven avançats al seu temps, i que passaven desapercebuts. Parla del Memex, de Xanadu, i del ratolí:
El Memex és una màquina teòrica que proposa Vannevar Bush al 1945, a un article titulat "Com podríem pensar". Hi explica com es podria tenir una biblioteca (amb llibres i microfilms) a un sol aparell electromecánic que permetria seguir referències creuades entre documents. No només, això, sinó que permetria editar-los. Això s'apropa bastant a la idea d'hipertext, però -segons la Wikipedia- amb moltes diferències: el Memex no deixava fer enllaços des d'un concepte fins un altre, sinó que només permetria ajuntar microfilms sencers, un darrere l'altre. S'assembla més a un "historial de navegació" que podem seguir de manera automàtica. Tampoc tindria cerca ni metadades.
Ted Nelson és qui inventa al 1965 el mot hipertext, junt amb el seu projecte Xanadu, per fer disponible tota la informació del món en aquest format, i poder cobrar micropagaments cada cop que algú llegís la informació d'un autor. No va aconseguir financiació per portar endavant aquest projecte.
El ratolí el va inventar Douglas Engelbart el 1963, quan treballava també amb hipertext. El va fer per poder seleccionar enllaços quan n'havia molts per la pantalla. Igual que el Memex i Xanadu, estava massa avançat a la seva època, i va ser fins 15 anys després quan el ratolí es va convertir en una eina d'ús habitual.
Com a mínim, en aquell moment ja hi havia Internet, i hi havia hipertext. El que volia fer TBL era que fossin compatibles.
Quan està al CERN (1980), els ordinadors eren "com un santuari a on els científics i enginyers anaven en peregrinació". La tasca dels programadors era entendre els seus sistemes, tant informàtics com humans, i diu que era molt comú haver de treballar amb molta informació que no estava a cap lloc en especial, s'havia de recordar a molta gent que anava i venia, i als passadissos es posaven taules per compartir les informacions.
Era normal representar tota aquesta informació amb diagrames: nodes i fletxes; aquí comença a veure la importància de les connexions. Posa com a exemples el típic del cervell (moltes cèl·lules iguals connectades en maneres que funcionen), i també el del diccionari: només hi conté paraules, i defineix les paraules mitjançant paraules; per tant, el que dóna la informació no són les paraules, sinó la manera en que estan connectades. Llavors, un fragment d'informació està definit només per:
Amb un ordinador nou (PC) que li van donar, TBL va escriure un altre programa basat en aquesta idea: el va anomenar Tangle, i servia per respondre preguntes qualsevols. Això seria molt difícil de fer, però usant la idea anterior, no ho era tant: probablement el programa es fixava només en quins conceptes relacionats tenia cada paraula, i en quin tipus de relació hi havia. Amb el conjunt de conceptes relacionats, es podia donar una resposta coherent. Segons diu, algunes frases les "entenia" bé, però amb altres entrava a un bucle infinit, i ho va deixar.
Al CERN va veure com evolucionava el hardware i el software, i especialment els sistemes d'hipertext. Molts d'aquests sistemes es feien per intentar ajudar la gent del CERN a organitzar la informació, però tots patien dels mateixos problemes: obligaven els usuaris a ajustar la seva feina a les limitacions del sistema (format dels fitxers, seccions dels documents, ...). Per això TBL pensa en fer alguna cosa la més senzilla possible, que ho pugui englobar tot; o sigui, que gairebé no havia de tenir regles.
Va començar a adoptar l'enginyeria a l'estil "Internet": descentralitzat, escalable, i adaptable a tots els tipus de plataformes. Va veure que la filosofia xarxa era molt millor que la jerarquia que imposaven alguns sistemes d'hipertext. En aquells temps, Unix i Internet estaven arribant a laboratoris i universitats de tota Amèrica (bé, al llibre diu "tota", però probablement sigui només Nord-amèrica), però a Europa (on hi és el CERN) no hi era encara, potser perquè s'estava intentant fer tota una sèrie de protocols de xarxa (els ISO) per fer-se un sistema europeu propi i no haver d'importar els de fora. El mateix CERN tenia una xarxa pròpia, el CERN-net, perquè no hi havia xarxes comercials.
TBL va haver de decidir entre si usava VAX/VMS amb DECnet, o Unix amb TCP/IP, i va acabar escollint TCP/IP quan aquest va passar a estar disponible als VMS. Usava també RPC per enviar missatges i fitxers.
Amb tota aquesta estructura (al 1989), va intentar convèncer els seus superiors (Mike Sendall): va haver d'escriure una proposta i assegurar que això ajudaria moltíssim al CERN. Anava amb por de que li diguessin que aquella no era la seva feina, ja que al CERN es feien estudis sobre física, però no li van rebutjar la proposta. El que va passar és que ningú va respondre. Un any més tard, TBL va tornar a provar d'enviar-la al cap superior, canviant algunes coses, però tampoc va respondre.
Mentre, ell continuava fent moltes proves, sobre tot quan va arribar una màquina NeXT, que incorporava moltes característiques avançades i útils. Això va permetre justificar al CERN els seus experiments com a "proves del sistema operatiu i entorn de desenvolupament del NeXT". Un cop va aconseguir aquest permís, va començar a buscar noms, i ja diu que tots els que va pensar eren dolents:
Quan Tim Berners-Lee aconsegueix la màquina NeXT (a qui anomenarà info.cern.ch) comença a fer totes les proves que vol, perquè l'entorn és molt apropiat. Aquí és quan crea les primeres versions de l'hipertext: HTTP, URI i HTML (no explica res sobre el procés de creació de cap d'aquests).
També fa el seu el seu primer navegador/editor, anomenat WorldWideWeb. És curiós que, encara que era una "joguina", i era la primera, pocs navegadors han arribat a fer les mateixes coses. Principalment, han perdut el concepte de ser editors, cosa que TBL considera molt important per assegurar-se que el web sigui un medi que arribi a tothom en ambdues direccions. Ara, la majoria de la gent veu coses a Internet, però és un percentatge molt baix d'aquests qui produeix els continguts. L'únic navegador/editor que conec és Amaya (fet pel W3C per provar tecnologies) i no és molt còmode d'usar. Les wiki també poden canviar aquest concepte, ja que tothem les pot editar... bé, en realitat, tothom no, perquè cal conèixer un llenguatge especial, més difícil que l'entorn WYSIWYG del primer navegador/editor de TBL.
Tot això ho havia fet perquè volia promocionar-ho, però no va tenir èxit, ja que ningú s'interessava pel tema: no veien per a què podia ser útil. A més, TBL i un amic seu, Robert Cailliau, tenien un dilema: no sabien si havien de desenvolupar més el programa WorldWideWeb (per a plataforma NeXT), o convertir-ho a altres plataformes, ja que no tothom tenia un ordinador NeXT (encara que eren molt bons), i no podrien vendre la idea d'universal si no funcionava en Unix, Mac, i PC. Van decidir continuar amb el NeXT per no perdre el desenvolupament, perquè el que volien només era fer provar a la gent les tecnologies que havien fet.
Entre TBL i Bernd Pollermann (un amic a qui va convèncer) van programar el primer servidor; la part de HTTP estava en C, i la resta en llenguatge REXX. També es van fer altres eines, com un navegador en mode text, que és com el màxim comú divisor de totes les plataformes i sistemes. Això continua sent cert avui dia, i per això si una pàgina web es veu en un d'aquests navegadors, es podrà veure en tots.
Tim Berners-Lee va haver d'explicar a la gent tot això de l'hipertext, i convèncer a tothom que no era una eina més, sinó la definitiva, ja que consistia en petites idees que podien expressar-ho tot. No era una "cosa", sinó un espai on les coses poden existir. Per exemple, van fer que els mètodes comuns per transmetre informació (FTP, gopher, WAIS, correu) també formessin part de la xarxa (WWW), per tant ho incloïa tot.
La clau per fer aquesta integració és la URI, i la idea màgica (molt original però crec que no desenvolupada per complet) és que "tot ha de tenir una direcció". O sigui, ha d'haver una forma de fer referència a qualsevol informació del món, com per exemple:
En efecte, amb una URI es pot representar tot això, però encara hi ha moltes més coses; per exemple, l'existència de persones o de ciutats també és informació. Hem d'assignar-los URIs? Doncs poc a poc s'està veient que sí, que posar URIs a tot està molt bé, i llenguatges com RDF ja poden posar-no a tot tipus d'informació. També es van creant més llenguatges de descripció d'informació, com RDDL, Schema, o XLink. Probablement el que es necessita és un llenguatge per descriure-ho tot...
Tim Berners-Lee explica que el HTML no es va dissenyar per ser escrit a mà, sinó per ordinadors. Però com que els programes fallaven molt, la gent es va acostumar a fer-ho a mà. Suposo que amb XHTML (fet en XML) això canviarà, ja que és molt estricte i un sol error fa que no funcioni la pàgina; i no crec que els humans puguem escriure moltes pàgines sense cap errada.
TBL anava veient software d'edició d'hipertext que li serien molt útils, com Grif, que era perfecte però que no funcionava a Internet. Van proposar a la companyia combinar el seu programa amb un navegador (que TBL ja tenia fet), però es van negar, perquè volien una financiació de la Comissió Europea. Això trigaria un any i mig, i TBL no volia anar tan a poc a poc (no era el seu estil). Al 1996 aconseguirien els drets de Grif i es crearia Amaya, un navegador/editor.
TBL va fer molta difusió dels seus programes, i a poc a poc es va donar a conèixer; va rebre entre 10 i 100 visites diàries a info.cern.ch al juliol i agost de 1991. També va posar un servidor telnet per a que molta gent pogués utilitzar el seu navegador (que d'altra forma, només funcionaria en NeXT). Anys més tard haurien de treure aquest servei perquè donava molta càrrega, però va servir per a que molta gent ho provés.
El que esperaven era que algun dia arribés algú i digués: (textualment) "¡Oh! ¡Esto va a ser la piedra angular de las comunicaciones en los próximos diez años. Aquí están cuatro programadores para trabajar en el proyecto y aquí está su contacto con los Sistemas de Gestión de Información. Cualquier otra cosa que necesiten, pídannoslo". Però curiosament, no va passar res d'això.
Potser era perquè TBL estava massa avançat al seu temps, com el sistema NeXT i el llenguatge Objective C que usava. Després de pensar-hi molt, va decidir que hauria de fer el sacrifici de transformar el navegador WorldWideWeb de Next a llenguatge C. Això era molta feina, però el permetria funcionar en més plataformes i de pas fer neteja del codi. Van aprofitar per fer una biblioteca amb funcions per a web, la libwww, que encara s'usa.
Amb tot, s'anava estenent la seva idea. Al 91 es feia una conferència sobre hipertext a San Antonio, i Robert i TBL van preparar una demostració plena de complicacions, com aconseguir un accés a Internet a l'hotel, o fer funcionar el mòdem.
TBL parla de com el web s'estén durant el 1992, ja que la gent comença fer clients navegadors per a moltes plataformes, i també les primeres pàgines web importants, que eren una novetat: visites virtuals a museus, mapes panoràmics navegables, base de dades de respostes, etc. La gent va anar veient que era més fàcil dir a algú "Posa't un navegador i ves aquí" que no buscar i enviar la informació.
També parla de com van haver de normalitzar les especificacions, com URI (URL segons IETF). El que no explica és la diferència entre els dos, que és fàcil:
http://www.foo.xxx/ ja indica com entrar a aquesta web
urn:isbn:8432310409 (identifica un llibre, però s'ha d'anar a una biblioteca o llibreria per veure'l)
Amb tots aquests problemes filosòfics, la normalització anava lenta. Les discussions van acabar quan TBL va donar una especificació per comentar (RFC 1630) i va deixar clar quines coses volia discutir i quines no.
Continua explicant com es creen més navegadors, cada cop millors, com lynx (per consola, encara molt usat) i Mosaic. Diu que el NCSA (a Illinois) anunciava Mosaic com si fos Internet, però no parlava del WWW, ni deia que n'hi havia més navegadors. Només que una pàgina estava a Mosaic o no estava. TBL va parlar amb ells, i també va intentar convèncer'ls que afegissin funcionalitat d'editor al Mosaic, però segons ells, això era impossible. Estaven més interessats en afegir més característiques de fantasia al navegador (com multimèdia, colors, i tipus de lletra), que portaven poca feina i sorprendrien els usuaris.
També en aquests temps, a la primavera de 1993, la universitat de Minnesota decideix cobrar una taxa anual a una part dels usuaris de gopher, que s'estava estenent molt ràpidament. Llavors la indústria va abandonar-ho ràpidament, i probablement van passar-se a les pàgines web. Però a TBL li deien: "Això ha passat amb gopher. Pot el CERN fer el mateix amb WWW?"
Ell ja havia estat intentant posar tot el codi relacionat amb el WWW sota la llicènica GPL, que Richard Stallman havia creat feia bastant. Però curiosament, i possiblement degut al problema recent del gopher, algunes empreses com IBM van dir que no permetrien que entrés el WWW a les seves instal·lacions si hi tenia cap tipus de llicència. I la GPL era una llicència. Per tant, només va quedar posar el codi i normes sota domini públic, sense contractes, i gratis.
Amb aquest embolic de les llicències, TBL s'adona de que fa falta crear una organització per controlar el desenvolupament de la xarxa. També estava una mica forçat, perquè empreses com DEC (Digital Equipment Corporation) havien anat a preguntar-li que quins eren els seus plans pel futur i que si se'n podien fiar, ja que el WWW havia remodelat DEC.
Va estudiar algun model d'organització (club, ONG, associació, consorci, ...), i Al Vezza, que ja tenia experiència en la creació del consorci X (el del servidor gràfic X11R6), va ajudar TBL a crear el consorci W3C.
Mentre, una part de l'equip de Mosaic es trasllada a California, i junt amb el desenvolupador de lynx comencen una nova empresa: Netscape. És curiós que també va ser de Mosaic d'on va sortir Internet Explorer. Entre tots dos (Internet Explorer i Netscape) van anar destrossant els estàndars que creava el W3C afegint extensions propietàries que no funcionaven a la resta; però tota aquesta història no la explica el llibre de TBL.
El W3C va començar a veure moltes empreses que -mogudes sempre per l'interès propi- volien canviar les tecnologies web. El consorci havia de mantenir un punt de vista neutral i assegurar-se que cap opinió estigués discriminada. Diu que quan no es posaven d'acord, abandonaven el tema, cosa que no em crec gaire.
La feina del W3C va ser sempre trobar l'acord mínim tal que tothom l'acceptés. Després publicaven una recomanació. Diu que no li deien estàndar per moltes coses:
Java i Netscape van ser dos fenòmens que van difondre molt l'existència d'Internet al públic en general. Fins i tot el Netscape venia instal·lat als ordinadors Compaq. Apache també va ser un altre programa que va crèixer molt desenvolupant-se amb la filosofia típica d'Internet, de col·laboració i codi font disponible per tothom.
Amb aquesta difusió de les empreses, van aparèixer alguns problemes: IBM, per exemple, estava instal·lant ordinadors a les escoles, i es trobava amb que pares i professors es negaven, perquè els nens podrien accedir a continguts inapropiats per Internet (i uns estudis mostraven que una gran part del que miraven els joves era pornografia). Demanaven al W3C fer alguna cosa, però el W3C va haver de decidir que no era el seu objectiu dedicar-se a censurar Internet. El que va fer va ser preparar tecnologies de control de continguts, com PICS i P3P. Alguns periodistes no ho van entendre, i es van inventar històries pròpies; TBL explica com un dia el van fer anar a una entrevista del CNBC presentant-lo amb: "Volveremos en unos minutos con Tim Berners-Lee y sus planes para controlar Internet", entre altres coses.
Aquí comença a tractar el tema ètic: el primer és que la Web és una creació més social que tècnica. Però molts cops es passa la culpa a la tecnologia; per exemple, el frau i la pornografia infantil són delictes tant a la vida real com a Internet. Però una llei no hauria de prohibir Internet només per això, encara que en la pràctica, es fa. El problema és que quan la tecnologia evoluciona massa ràpid, la societat es queda enrere (això ha passat amb el WWW).
El llibre parla de molts problemes:
Però ja diu que mentre els monopolis sortiran i desapareixeran, la funció del W3C és assegurar-se que Internet continua funcionant, i que ningú la domina. I la web és tan gran que cap empresa pot dominar-la. Això m'ho crec, però si una empresa té un monopoli del 90%, sí que pot controlar la part d'Internet que veurà el 90% de la població, i el W3C no pot fer-hi molt. Google i -sobretot- Microsoft són empreses que ara podrien espatllar Internet, per exemple.
Aquí parla d'algunes tecnologies, com cookies, P3P, PICS, o criptografia de clau pública. Un problema d'aquest tipus de criptografia és que és centralitzada, ja que un ha de tenir un servidor de claus en qui confiar.
Però és més interessant el problema social de què parla: necessitem saber en qui confiar i en qui no, tant al món real com a Internet. Segons TBL, aquest "Web de confiança" és el desenvolupament més important del web, i el que ha de permetre treballar en grup de forma eficaç.
Aquí comença la secció de la web semàntica, descrita per alguns com la gran palla mental del W3C. Parla de la idea de fusionar la xarxa de persones amb la xarxa Internet, en lloc de replicar una a l'altra; fer que els ordinadors es puguin comportar més com a persones, que tinguin un coneixement global, sentit comú, etc. Hi explica les tecnologies típiques, que ja coneixem, com HTML, XML, PNG, DOM, SMIL, o URI. Aquist capítol és només una introducció, ja que el tema de la representació i gestió del coneixement es desenvolupa al proper capítol.
Però aquí, a la pàgina 160, és on hi apareix el tema que més m'ha agradat del llibre, encara que només li dedica dues pàgines. Es tracta d'una idea en la qual jo ja portava anys pensant, i per això m'ha agradat que Tim Berners-Lee expliqui al 1999 que ja la va provar feia 10 anys: volia contstruir una eina de conversació per al web, però que captés la lògica d'una conversació.
TBL (i jo també) està frustrat perquè a les discussions, molta part de la informació es perd. Per això es discuteix molts cops els mateixos temes sense arribar a cap conclusió, o s'acaba atacant als altres, o es comença un flame ple de fal·làcies.
Un sistema software podria solucionar això permetente afegir anotacions al contingut, fins i tot anotacions a les anotacions. A cada concepte es podria afegir la seva refutació, i els usuaris haurien de marcar a cada una de les seves respostes si estan d'acord o no amb el missatge a què contesten. TBL diu que aquest seria una forma clara i oberta de resoldre democràticament els temes de discussió, i posa aquesta tecnologia com a exemple d'una on els ordinadors ajuden, però no substitueixen la saviesa ni la prudència dels humans.
El seu objectiu, segons el llibre, és que tota discussió sèria estigui en format hipertext amb anotacions, i disponible a la xarxa. Estic d'acord amb tot això.
Diu que ja hi ha programes comercials que fan això, i ho hauré de buscar bastant més, perquè volia fer precissament això com a tema del meu PFC. (Nota del 3.12.2007, 1 any després: fet). No ho diu al llibre, però el W3C té un sistema d'anotacions ja funcionant, que permet afegir comentaris (gravats a un servidor de comentaris) a qualsevol tros d'informació de qualsevol pàgina web. Funciona amb la tecnologia Annotea, que es pot usar amb programes com el Amaya, el navegador/editor del W3C, i també amb altres programes (Firefox, servidors web, ...).
Annotea està basat en HTTP, RDF i XML, i permet afegir anotacions a tot tipus de documents (HTML, SVG, XML, ...) sense haver de modificar-los. Això permet, entre altres coses, edició col·laborativa, compartició de favorits, o simplement afegir o corregir informació a una pàgina web que d'altra forma no podríem modificar.
A la meva pàgina web sovint he pensat en que aniria bé un botó "Afegir comentaris sobre això", però que hauria d'estar a totes les seccions. No ho faig perquè tècnicament és complicat (m'hauria de programar algun sistema), però potser l'Annotea em soluciona això. A les llistes de discussió de la tecnologia també hi ha estudis sobre com combatre l'spam i altres problemes.
Aquesta és una de les idees de TBL que encara no ha entrat plenament al WWW (la gent no ho usa encara). Probablement també està massa avançat a l'època, i amb el temps, quan es vegin els problemes de la tecnologia actual, s'haurà de començar a utilitzar. Cada cop hi ha més informació però la quantitat de coneixement continua igual. Ara està de moda treballar amb informació (per exemple, la Wikipedia és una gran base de dades d'informació), però cada cop la informació té menys valor, sobretot perquè les grans empreses ja la manipulen com volen. Probablement al futur preferirem el coneixement (informació amb justificacions), però encara no tenim la tecnologia per a que els ordinadors ens ajudin en això.
Aquí parla més de la web semàntica, aparells raonadors, per què van bé per a tothom, per què un estàndar com RDF és millor que un programa tancat com Java, i moltes altres coses.
També diu ell mateix que aquest projecte s'assembla molt al del 1989 per fer la web original. La majoria de la gent no l'entén, i pocs creuen que el que proposa pugui ser útil. Diu que potser quan algú vengui la idea segons el model comercial és quan començarà a entrar a la societat. Fins llavors, TBL ha d'estar escoltant els comentaris típics com que "Això és massa", "No hi ha gent disposada a fer tanta feina", etc.
Un altre tema que menciona (només de passada) és el de les patents, que és molt important i pot aturar tot aquest desenvolupament. No només els mecanismes de raonament es poden patentar a alguns llocs, sinó que la informació i coneixement (àrea de treball del W3C) també està afectada. Sembla que al camp de la gestió del coneixement hi ha més d'un bàndol: el W3C, i l'Oficina de Patents dels Estats Units. Uns volen fer que progressi tot aquest tema, i altres volen treure'n profit comercialment.
Conclou el llibre parlant del futur: de com ha de ser la societat i la tecnologia, per què han d'estar juntes, i per què hem de conservar l'esperança en aquest procés evolutiu.
Aquí és quan les idees boges arriben al seu punt màxim. En només 10 pàgines està parlant d'un munt de temes cada cop més estranys:
O sigui, que aquí és quan "se li'n va olla", i parla de tot sense dir res en especial. Suposo que és la forma correcta d'acabar un article o llibre d'història, i és el que s'espera tothom. Però algunes idees que tracta poden espantar a algú, sobre tot quan diu que hem de fusionar home i màquina, fer evolucionar els ordinadors per a que tinguin més sentit comú que nosaltres, etc.
Inclou també, suposo que com a curiositat, el document tècnic que va enviar als seus superioriors del CERN el 1989, i que va tornar a enviar el 1990 quan va veure que no hi havia resposta.
Aquesta proposta està molt modificada per poder "vendre-la", tal com explica als primers capítols del llibre. Tenia por a dir als del CERN (físics) que ell volia revolucionar el món fent un sistema d'hipertext, perquè si s'assabentaven que tenia projectes tan ambiciosos, potser li deien que no. Per això va maquetar la proposta afegint diagrames, llistes i exemples reals de correus del CERN (ja diu que als del CERN els agradaven molt els diagrames), i justifica per què la seva solució és millor que les altres.
Crec que la idea exposada està molt bé (encara que no molt explicada tècnicament), però que el més important és el que diu al final: que el projecte trigaria entre mig i un any per començar, i que després caldria molta més feina per fer el sistema real al CERN, ja que s'hauria d'integrar als sistemes existents. Afegeix també, com a punt a favor de la seva proposta, que aquesta permetria provar les noves tècniques de programació que tenien al CERN. Suposo que es refereix a l'entorn NeXT (amb Objective-C), perquè abans havia dit que li van acceptar el projecte, entre altres coses, per poder provar a fons els ordinador NeXT.
Al final del llibre també ve un petit glossari de termes.
La traducció al castellà d'aquest llibre no és òptima, i algunes frases no s'entenen gaire. A més, hi ha errors que mostren que la traductora no coneixia bé el vocabulari informàtic. Per exemple, parla de que un programador estava localitzant virus al seu programa per corregir-los (així és com tradueixen "bugs"). O parla de la direcció world wide web.w3.org (això no funcionarà; suposo que volien dir www).
Les paraules difícils les han deixat feliçment sense traduir, i per això diuen "HTML: Lenguaje Markup de Hipertexto"; podien dir d'etiquetes, o de marques, que també comença per M. Altres expressions usades són poc comuns, com "programa operativo" en lloc de "sistema operativo", o "portear a Mac" en lloc de "portar a Mac".
Està bé també traduir SSL (Secure Sockets Layer) com "Instalador de Enchufes de Seguridad" (Lay: posar, Layer: aquell qui posa).
Aquest llibre és poc tècnic, però explica les idees bàsiques que hi ha darrere de la Web, que és precisament el que gairebé ningú coneix. Una mostra d'això és com de diferent és el WWW actual del WWW que Tim Berners-Lee volia construir. Actualment encara tenim molts problemes:
El llibre parla molt per sobre de tot, i en la meva opinió, es deixa per tractar temes que considero importants o interessants, com el HTML. Estaria bé que expliqués com va evolucionar, i per què. Només diu que "ho vaig crear" i ja està, però hi ha molta història: per exemple, no parla de com les grans empreses (Microsoft i Netscape) van modificar l'HTML al seu favor de maneres incompatibles, de tal forma que al final l'estàndar del W3C ja no era el que s'usava al que ara anomenen "el món real"
Degut a que és un llibre curt, l'autor no justifica el que diu; només diu que "el món ha de ser així, així, i així", però no dóna les raons, ni solucions alternatives (suposo que perquè implicaria haver d'usar un llenguatge molt més tècnic).
Sí que en menciona alguna, d'alternatives; per exemple, m'ha semblat curiosa la idea d'un sistema d'hipertext que s'havia de compilar un cop escrit. El van rebutjar, i el que ara s'usa (HTML) és un llenguatge interpretat, que requereix programes complexos per veure'l. No estic segur de quina hauria sigut l'opció bona... potser una versió compilada de les pàgines podria simplificar els problemes d'interpretació dels llenguatges web, cada cop més complexos (SVG, MathML, XHTML, CSS, ...). A més, faria els navegadors molt més ràpids.
Altra idea interessant que he trobat és la de que al WWW hi ha d'haver tot tipus d'informació: tant gratis com de pagament, tant bona com dolenta, etc. Si un tipus queda fora, hi ha perill d'exclusió i que es creï una xarxa alternativa, i la idea era crear una sola xarxa que ho englobés tot.
També em sembla curiós quan preveu com la revolució XML també arribarà als programes d'ofimàtica, i els programes com fulles de càlcul, llibretes de direccions, i processadors de text guardaran les seves dades en formats XML estàndards i interoperables. Això ja ha arribat, i és l'OpenDocument, que no és res més que això. No és cap llenguatge nou, sinó una expressió en XML dels continguts que s'usen actualment (HTML, SVG, Dublin Core, MathML, SMIL, etc.)
Resumint: aquest llibre és curt i poc dens, però té algunes idees importants que m'ha anat bé saber (sobre tot, la del projecte de discussions lògiques). Fa bé recordant les conseqüències morals de totes les decisions que va haver de prendre, i explica la marginació que sempre ha patit per tenir massa idees i massa revolucionàries. Explica com el model comercial no reconeix aquestes idees, però al final acaben incorporant-les amb molts anys de retard (també inclou l'exemple de Bill Gates). Però si algun cop necessito recuperar totes aquestes idees, probablement les buscaré a algun resum més concentrat. O sigui, que m'esperava més d'aquest llibre.
FI.
Se't permet usar aquesta recensió sota les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-CompartirIgual 2.5.
Autor: Daniel Clemente (web, e-mail: n-1-4-2-8-5-7---arrova--gmail.com\-Sense-els-guions)
Recorda seguir la llicència. Els professors d'ASAI estan avisats! De totes formes, no deixis de llegir aquest llibre, perquè està molt bé.