Se't permet usar aquesta recensió sota les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-CompartirIgual 2.5.
Se't permet usar aquesta recensió sota les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-CompartirIgual 2.5.
The cathedral and the bazaar, és, a més d'un article curt, el nom d'un llibre d'Eric S. Raymond, de 255 pàgines (0xFF) i editat per O'Reilly, amb ISBN 0-596-00108-8
En realitat, el llibre només és un recull de 5 articles llargs (i altres afegits), que tracten sobre com va sorgir el moviment del software lliure, per què va triomfar, quines repercussions té a la societat, com es comporten els hackers, per què és econòmicament estable, etc. Té els següents apartats (es poden llegir a la web de l'autor):
Eric S. Raymond avisa que tots aquests articles seus encara estan evolucionant, igual que el tema que tracten. Diu que la publicació d'alguna teoria no hauria de ser el final de la comunicació amb l'univers, sinó el principi.
Sobre l'autor: Eric Raymond és un hacker, aficionat al disseny correcte de programes, a jugar a rol, a la ciència ficció, als llenguatges artificials, i a altres coses més conflictives, com la política o les armes de foc. A la seva pàgina hi té articles tan variats com els "The Utility of Mathemathics", "Sex Tips For Geeks", o "What Hackers Can Learn From SF Fandom".
Bàsicament, E.S.R. explica que la informàtica (en concret el software) és un factor crític a l'economia, i cada cop ho serà més; per tant, qualsevol avanç en aquest camp té conseqüències molt importants, i per això hauria d'interessar a tothom.
Tot el llibre parla de dos temes centrals: el programari lliure (que és un d'aquests avanços) i els hackers, que són qui han fet i faran canviar la societat amb les seves creacions (Internet, Unix, WWW, Linux, GNU, ...).
Aquest apartat va d'història. Parla de la cultura hacker associada al MIT, els Unix, i ARPAnet, i de com Linux i Internet han portat aquesta cultura al seu punt actual.
Tot comença quan hi havia pocs ordinadors, potser quan el MIT va comprar el seu primer PDP-1, al 1961. Tot el folklore hacker actual ve d'aquesta època, en què un havia de complicar-se per fer qualsevol cosa amb l'ordinador, i com que els pocs programadors que hi havia eren normalment enginyers i físics, aconseguien fer-hi meravelles. Avui dia encara es parla dels programadors reals, fent referència als d'aquella època.
A moltes altres universitats es van anar formant grups de hackers; especialment al departament d'IA del MIT, i després a Stanford i al Carnegie-Mellon. Això va ser perquè les màquines de DEC eren -relativament- barates, i les universitats en podien comprar. Aquests hackers es caracteritzaven per usar el ITS (un sistema operatiu que el MIT va fer-se per al PDP-10), i per programar en LISP els seus programes d'intel·ligència artificial.
Als 1970, la cultura PDP-10 creix junt amb ARPAnet, i es creen llistes de correu, com per exemple la SF-LOVERS (de ciència ficció), que crea comunitats d'usuaris.
També en aquells anys (1969) a Bell Labs es crea Unix. També es crea C, i al 1973 ja s'havia fet realitat la idea de fer un S.O. en C en lloc d'ensamblador, cosa que permetia fer una abstracció del hardware usat. Això el va estendre molt, i els hackers el van apreciar. Cal dir que en aquells temps, tot usuari d'ordinadors havia de ser un "hacker".
Al 1975, amb Apple, arriben nous hackers, apassionats pels primers ordinadors personals. Però usaven BASIC, un llenguatge tan primitiu que no va causar cap revolució per als aficionats a Unix.
Als 1980 ja hi havia tres cultures:
ITS va desaparèixer perquè no era portable, i DEC no va continuar el PDP-10, sinó que es va dedicar al PDP-11 i VAX.
Aquí arriba Richard Stallman (1982), que ja coneixia la cultura de LISP i ITS, i que va fusionar-la amb la cultura UNIX amb el seu projecte GNU.
També es crea Sun, que vol vendre Unix amb processadors 68000 (Motorola); va tenir èxit i va reemplaçar els VAX del moment.
A meitat dels 80s apareixen els crackers a la premsa, i és on comença la confusió amb la paraula "hacker", que dura fins avui en dia.
Als 1987, els hackers poden tenir ordinadors a casa seva, amb Unix i tot. Els usuaris de MS-DOS no s'assabentaven de tot el moviment global que hi havia; de fet, ni tan sols tenien Internet ni UUCP (com Unix), i per això no van desenvolupar cap cultura pròpia. Però de totes formes, el Unix no acabava d'agradar als hackers, perquè era molt car. A més, hi havia moltes variants, sovint incompatibles, i els fabricants eren tan cecs que van deixar que Microsoft s'apoderés d'una part del mercat amb uns productes sorprenentment inferiors.
Però en aquella època (1991) també es va crear Linux i BSD, que van començar a donar vida a la cultura de Unix. L'avantatge de Linux no va ser tot tecnològic, sinó més bé social: va canviar la idea de que un sistema operatiu s'havia de fer entre un petit grup de persones selectes. El sistema alternatiu de Linus va funcionar bé.
Als 1990 la xarxa WWW va passar a ser coneguda pel públic en general, i Internet va crèixer molt més ràpid que abans; igual que el Linux, que ja era la joguina per excel·lència per a hackers. Internet va crear molts fenòmens socials; per exemple, els hackers es van agrupar per protestar contra el govern americà quan aquest volia controlar l'ús dels algorismes de xifrat, o censurar Internet (a aquest pla li deien "Communications Decency Act").
En aquest article parla de dues maneres de fer la informàtica, i de la visió que té la societat sobre aquestes: parla del programari tancat (que es fa com si fos una catedral) i del programari lliure (que s'assembla més a un basar). En realitat, quan ESR (Eric S. Raymond) parla de la societat, es centra en els informàtics i empresaris que estan ficats en aquest camp, o sigui, en la gent que entén del tema, però que té dubtes com:
Algunes d'aquestes qüestions (i altres) són molt típiques i es discuteixen contínuament a molts fòrums; personalment, totes les que diu ESR me les he plantejades en alguna ocasió. Per sort, al llibre hi surten les respostes, il·lustrades amb el cas de fetchmail, un programa famós que va fer l'autor. Les respostes:
Sobre el triomf de Linux: (com ho va fer per passar de hobby a S.O. dominant?): resulta que per aplicar el model de basar i tenir èxit, cal gent i capacitat de comunicació, i Linus és molt bo per a aquestes coses. No és tècnicament cap geni (ja que les idees les va adoptar de Minix) però sap trobar la persona adequada i motivar tothom per treballar en equip.
En la meva opinió, ESR s'oblida de que la llicència de Linux (GPL) també és un factor important que va contribuir a l'èxit de Linux, ja que si hagués sigut més restrictiva, potser els hackers no haguessin volgut col·laborar. O de fet, no haguessin pogut, ja que la llicència són termes legals i s'han de complir. Per exemple, la comunitat de hackers que es va formar al voltant de BeOS (això ja no surt al llibre) no va poder tirar endavant el projecte per temes de llicències.
En qualsevol cas, Linux marca un canvi en el model de desenvolupament de projectes, ja que abans gairebé no hi havia cap projecte gran de tipus basar.
Sobre la possible duplicació de treball si s'usa un model de programari lliure (com un basar): ESR diu que no hi ha duplicació, sinó més bé depuració en paral·lel (un altre terme per dir el mateix). Però segons ell, si es segueix la filosofia "treu versions aviat i sovint" ("release early, release often"), aquesta duplicació no ocorrerà, ja que el desenvolupament és molt ràpid. Això ho justifica amb el que feia Linus (que en alguns casos treia més d'una versió del kernel al dia), i també amb experiments que ESR va fer amb fetchmail.
I sobre la creença que els programadors de Linux treballen per altruïsme: no, resulta que sempre és egoïsme. Hi ha filòsofs que parlen d'això, però ESR ja explica bastant bé -a "Homesteading the Noosphere"- que el motor de la cultura hacker és l'ego propi i la cerca de reputació.
També hi apareix aquí la "llei de Linus": si hi ha suficient gent mirant, els errors són més lleus. Aquesta és la diferència clau entre un model de tipus catedral i un de tipus basar. Curiosament, és incompatible amb la "llei de Brooks", de Fred Brooks, autor de The Mythical Man-Month, un llibre molt interessant que també vaig llegir i que parla de problemes de gestió i planificació que va tenir IBM al OS/360. Aquesta llei diu que si afegeixes més programadors a un projecte, es retardarà. Diu que el treball i la complexitat creix de forma quadràtica mentre que el treball creix linialment, però si això fos cert, Linux no hauria estat possible.
Resulta que la llei de Brooks és apropiada per al model tradicional (no basat en l'ego). Però ESR proposa una altra llei: donat un medi de comunicació tan bo com Internet, i un coordinador que sàpigui dirigir sense obligar, quantes més persones, millor.
També critica el model presentat per Brooks com a eficient: el del cirurgià (únic autoritzat a fer el treball dur de veritat) assistit per un munt d'especialistes. A mí personalment m'agradava aquest model, però ESR diu que amb Unix no funcionaria, perquè es basa en secrets, APIs, i tradicions, i que els especialistes en realitat no existeixen, ja que només són generalistes armats amb unes quantes eines molt potents (més que a l'època de Brooks).
M'ha sorprès un comentari, que parla de com a vegades és la societat qui influeix a la informàtica, a més d'a l'inrevés. És la llei de Conway, que diu que les organitzacions que dissenyen sistemes reprodueixen l'estructura de comunicacions de la pròpia organització. Millor amb un exemple: si poses a 4 grups a treballar en un compilador, al final tindràs un compilador de 4 fases.
Això últim passa amb el programari lliure. El model de comunicació en xarxa (degut a Internet i a les comunitats de hackers) és qui ha produït el model del programari lliure, que reflecteix cada costum present als sistemes de comunicació usats.
Tot aquest document va tenir conseqüències importants, que ESR explica a l'últim article ("Revenge of the Hackers"). En concret, fa que Netscape passi a ser programari lliure, i per tant aconsegueix canviar la forma d'actuar d'algunes empreses.
En aquest article es parla de com és la societat del programari lliure, i de què busquen els hackers quan competeixen. La resposta: prestigi.
Aquí aprofito per avisar que, a tot el llibre, ESR no parla de "programari lliure" com a "free software" exactament, sinó que prefereix el terme "open source", que no és el mateix, però que diu que "ven més" (font: secció "FAQ" a la web de l'OSI). Eric Raymond és dels qui creuen que el programari lliure és una via per aconseguir millors programes, que fallin menys i creixin ràpidament; i és en aquest article quan explica aquesta i altres postures. Però a la resta, no parla gaire de llibertats o restriccions imposades per llicències, tal com fan Richard Stallman o la Free Software Foundation. En la meva opinió, Raymond veu el SL com a eina, mentre que el Stallman el veu com a fi. Jo crec que tant llibertat com metodologia de disseny són importants per a que un programa triomfi; no es pot oblidar cap.
La distinció entre "programari lliure com a eina o com a fi" és més subtil, i ERS distingueix entre 9 tipus de hackers. Classifica a Richard Stallman com a no anticomercial (de fet, és el que diu ell mateix), encara que alguns seguidors encara no ho han entès i continuen creient que no li agraden les empreses.
També parla de la gent pragmàtica (orientada als resultats pràctics), com en Linus Torvalds, que fins i tot usava eines propietàries al desenvolupament de Linux. Aquest tipus de persones usa la GPL com una eina, i veu que el programari lliure és superior tecnològicament a altres solucions, però no és fixen en les llibertats. Cal dir que aquesta visió té èxit, i després de Linus, altres programadors van seguir passos semblants (com els de Perl, TCL o Python).
Eric Raymond parla també de les costums implícites que hi ha al model de desenvolupament lliure (que en cap cas queden expressades a la llicència). Per exemple, el tema de la propietat és difícil de definir. Es considera de mal gust fer una versió alternativa ("fork") d'un programa sense demanar permís a l'autor (com si aquest fos el propietari del programa...).
Sembla que tothom és propietari del programari lliure, però quan arriben correccions a un programa, qui se n'encarrega? ESR distingeix 3 tipus de propietari: el fundador, el qui rep un projecte, o el qui adopta un projecte orfe. Hi estableix una relació amb les operacions de propietat de terres quan no hi ha un govern central que ho regula (és la teoria de John Locke). D'aquí ve ve el títol de l'article: plantant casa a la noosfera (la noosfera és el conjunt de tot el coneixement humà), això és el que fan els fundadors d'un projecte de software lliure.
Les idees no tenen propietari, però els projectes que les implementen sí. Desgraciadament, les lleis de propietat intel·lectual volen "solucionar" aquest tema sobre el propietari de les idees.
Però per què els hackers fan tot això? La resposta és que busquen reputació. De l'antropologia i economia es veu que quan hi ha escassetat, s'apliquen jerarquies i economia de bescanvi. L'estatus social es determina per qui té el control del recurs escàs. Però quan hi ha abundància, s'aplica la cultura dels regals: el que importa és qui dóna més coses. Això justifica els actes -públics- de filantropia dels milionaris, la competència en els regals de Nadal i d'aniversari, les costums que els japonesos tenen amb els regals, els hackers que volen fer programes millors que els de la resta, etc.
Naturalment, la diversió també compta per motivar els hackers, però això no ho justifica tot. ESR fa referència a la piràmide de Maslow: programar per diversió només es pot fer quan estan cobertes les necessitats bàsiques, com les d'autoestima o de pertinença a un grup. Per això el joc de la reputació pot servir per donar el context social en què un individual pot desempenyar el hacking com a diversió.
Sobre la reputació:
És curiós que entre hackers no hi ha altra moneda que la reputació, ni altre recurs ni organització per progressar socialment.
Això justifica alguna d'aquestes "normes internes" subjacents a la cultura hacker. Per exemple, hi ha tendència a no dividir ("fork") projectes ja que això danya la reputació de l'autor original; sembla que quan ho fem és perquè l'original ha fallat el seu objectiu.
Sobre el ego: segons Nietzsche i Ayn Rand, fins i tot l'altruisme consisteix en satisfer interessos propis. Curiosament, en aquesta cultura basada en el ego, està mal vist ser presumit; per exemple, ningú pot auto-anomenar-se "hacker", sinó que algun altre hacker li ho ha de dir. Potser és la nostra cultura qui ens ensenya que "el ego és dolent" Segons ESR, això fa molt mal, ja que impedeix que els hackers comprenguin la dinàmica social de la seva pròpia cultura.
No té a veure la cultura hacker amb la cultura cracker/pirata: aquests també tenen reputació, però "trafiquen" amb secrets (cracks) i no donen la informació. Per tant, la base de coneixement dels crackers creix molt a poc a poc. D'altra banda, els hackers del SL, discuteixen sobre projectes, però no ataquen les persones. Un guanya reputació si corregeix "bugs de Emacs", però no intenta corregir els "bugs de Richard Stallman" (això estaria molt mal vist). A altres camps hi passa el contrari (ESR no diu a quins, però potser la política és un exemple on es critiquen les persones i no allò que diuen). Tot això és degut al medi: Internet, on hi ha poc contacte personal.
Eric Raymond diu que guanya més reputació qui comença un projecte que qui hi col·labora, i fa una història dels tipus de projectes que s'han començat a cada època:
Parla també de recompenses: quan es dóna una recompensa, es desmotiva els treballadors. El problema és que s'està presentant una tasca com una eina en lloc de com un fi.
En resum: si vols que els programadors facin una bona producció, no els motivis!, només has de mantenir-los i no posar dates límit. Això sembla boig per a un cap de projecte convencional, però és com està funcionant el món del software lliure.
ESR va haver d'afegir una nota dient que "reputació entre col·legues" no és el mateix que la "fama". Fama és quan la gent ve a adorar-te i demanar autògrafs perquè surts a la televisió; en canvi, la reputació s'ha de guanyar i demostrar.
Aquí es resol una de les crítiques més importants dels escèptics: per què el software lliure és econòmicament estable? Sembla màgia: cada cop n'hi ha més programes, molts gratis, i el sistema funciona.
El primer que fa l'article és diferenciar el valor d'ús del valor de venda d'un programa. Habitualment raonem sobre el software aplicant les condicions d'un típic producte manufacturat que es ven, però a la majoria de feines, es demana fer software per a ús, no per a vendre (es pot mirar un diari per comprovar-ho). I quan és per vendre, en general el que cobra un programador no depén del preu de venda.
Per tant, el software és una empresa de serveis, no de manufactura de productes. Una prova és el servei de manteniment (75% de la feina d'un informàtic). Però normalment es veu el contrari, perquè la petita part de software que sí que és per vendre és la que s'anuncia. Per exemple, els jocs.
Quan s'aplica el model de fàbrica al programari, s'aconsegueixen resultats de fàbrica: molts compradors, però pocs usuaris, ja que aquests necessiten suport. Segons ESR, a llarg termini les empreses sortiran perjudicades, entre altres coses, perquè el software augmenta de valor quanta més gent l'usa.
Sobre llicències lliures: aquestes prohibeixen posar restriccions (restriccions que podrien servir per donar més diners per venda). Per què hi ha gent que les estima, llavors? No és perquè no els agraden els diners!!!, com creuen alguns. Els programadors de software lliure no tenen problemes en treballar per empreses de SL que els paguin, com Red Hat. Les raons són més bé:
Eric Raymond dóna 7 models de venda indirecta molt originals i poc explorats. En aquesta secció també explica per què tancar els controladors (de dispositius) és un error: no importa si et copien els secrets, trigaran massa. De fet, el que s'ha de fer és que la competència perdi el temps copiant (precissament això és que el que Microsoft ha fet sempre: copiar). Aquest és un tema molt interessant, i que els fabricants de hardware encara no entenen.
Bàsicament, la idea és que al programari no lliure pots cobrar per secrets. Però no tens efecte xarxa (interacció positiva externa), ni t'assegures el futur (ja que un programa tancat pot desaparèixer). Em sembla curiós això de l'efecte xarxa, ja que Bill Gates també en parlava al seu llibre "Camino al futuro".
L'autor també proposa que el programari lliure s'ha d'usar com una eina per bloquejar la competència. Només cal ser el primer en entrar en algun àrea fent programari lliure, i la resta ho tindrà molt més difícil.
També parla de les condicions necessàries per ser lliure i per no ser-ho, amb exemples (per ex.: el joc Doom va passar de no ser-ho a ser-ho perquè les condicions van canviar).
A més, estudia per què el programari lliure millora amb l'efecte xarxa. Quan una persona fa un canvi, per què l'envia a l'autor i no se'l queda? Per unes quantes raons:
No és per altruïsme! Per cert, recordo una frase de Linus Torvalds molt bona: "Real men don't use backups, they post their stuff on a public ftp server and let the rest of the world make copies."
Eric Raymond acaba fent previsions pel futur, tenint en compte que el que es pot perdre és el valor de venda d'un producte, però no el valor d'ús. I aprofita per assegurar que hi ha coses que no passaran:
No té sentit que Linux es divideixi en versions incompatibles (com va passar amb UNIX) perquè en el moment en que una distribució posa alguna cosa incompatible amb la resta, la resta poden copiar-ho (és GPL). Això ho sap tothom i per tant ningú ho fa.
Monopoli de Linux? No es pot. Exemple: fins i tot Red Hat, el dia que anuncia una versió, ja ha de permetre que qualsevol vengui el mateix Linux molt més barat, a llibres i revistes. O sigui, si hi ha alguna empresa amb molt mercat (proper a un monopoli), moltes altres empreses s'hi afegiran per treure'n profit. A més, Red Hat només ven els serveis, que els usuaris són lliures de comprar. No és monopoli.
Està molt interessant una situació hipotètica que planteja: l'apocalipsi del SL. Tothom usa SL, tot el software necessari ja existeix, i és gratis. Els programadors no tenen res a fer per viure, i tots moren. En realitat, sempre hi haurà coses a fer (on hem vist a un informàtic sense sobrecàrrega de treball?). La infraestructura romandrà oberta (suportada per moltes empreses que donaran treball per mantenir-la), i sí que hi haurà algunes aplicacions basades en secrets: les que no poden aprofitar l'efecte xarxa per ser millorades.
Per tant, al final: les tecnologies o moriran o passaran a formar part del SL. Això afectarà alguns empresaris que volen continuar amb software tancat, però també vol dir que la indústria del software continuarà estable, i es crearan més oportunitats continuament. Qui surt guanyant són els consumidors: es continua creant màgicament més i més programari de qualitat.
Aquest article continua el relat "A brief history of hackerdom" fins l'actualitat. És bàsicament metainformació, que explica l'èxit que va tenir la publicació de la resta d'articles, i les conseqüències.
L'article "The Cathedral and the Bazaar" va tenir-ne molt, d'èxit, no per inventar res, sinó per fer de llenguatge intern de la cultura hacker: ensenya els conceptes i la teoria que ajuden a explicar el funcionament dels hackers als propis hackers.
ERS diu que quan va donar aquesta xerrada, al 1997, la va escoltar gent de Netscape, que llavors tenia problemes: Microsoft l'estava intentant destruir. Netscape estava en perill no per perdre el seus ingressos pel Navigator sinó pel seu negoci princial: els programes de servidor. Veien que si Microsoft es feia amb el negoci dels navegadors, podria modificar els protocols oberts per fer que només funcionessin amb els seus servidors. Aquesta tècnica és coneguda com "Adoptar, extendre i extinguir", i és molt interessant conèixer-la ja que sempre l'intentaran aplicar. A la Wikipedia en espanyol està accesible sota "EEE".
CatB va canviar la seva visió: al 1998 surt Mozilla, i junt amb l'avís, fan referència a l'obra d'ESR. Per això, ESR -a més de quedar perplex per les conseqüències del seu anàlisi- diu que Mozilla ha de sortir bé, ja que si no ho fa, tot el moviment SL quedarà mal parat.
Llavors parla amb Netscape per ajudar-los; per exemple, participa creant la nova llicència (Mozilla Public License), i han de crear un nou producte per tornar a començar, amb una bona reputació atractiva pels empresaris. ESR s'adona de les connotacions del terme "free software" en anglès, amb l'ambigüitat del "free", i per això decideix utilitzar "open source".
Després d'això, ESR decideix l'estratègia de promoció del codi lliure que pensa seguir; és bastant radical comparat amb els projectes petits:
A tot això, ESR l'anomena més endavant "teoria de manipulació del mitjans de comunicació". També parla del "nivell òptim de provocació", i certament és provocador quan es posa a parlar de l'anarquia, els drets a tenir armes de foc per tot arreu, i altres temes polítics.
Però té èxit: mentre Mozilla creix, el món dedica més atenció a Linux. Tant, que fins i tot Oracle i Informix van anunciar versions per a Linux dels seus programes, i així van motivar altres a fer el mateix.
Mentre, Microsoft es preocupava. A l'octubre de 1998, apareixen els documents Halloween, interns de MS però que es filtren fins a ESR (però que MS ha confirmat). En aquests informes, MS reconeix el poder del model del programari lliure, i estudia com poden corrompre ("de-comoditzar") els protocols oberts en què es basa el programari lliure.
Per acabar, ESR fa prediccions sobre el futur (any 2000), que s'han complert (Linux continua creixent, s'usa a ISPs, els UNIX desapareixen, etc.) També diu que en el camp de les aplicacions (on domina Windows), el problema no és ja no és molt tècnic, sinó que depén del que aconsegueixen fer KDE i GNOME.
Eric Raymond diu que encara falten moltes qüestions per resoldre sobre programari lliure.
Diu que li pregunten sovint si aniria bé aplicar el model lliure a altres medis, com música, llibres, o pel·lícules, però no vol respondre, ja que no és el seu camp. Diu que un ha de especialitzar-se i arribar a aplicar la teoria de què parla, no només teoritzar sobre tot.
Prediu que en els propers anys a partir del 2000 (entre 2003 ó 2005) el programari lliure ja haurà arribat a bon punt, de forma que els no informàtics el coneixeran com un element més de la seva cultura (i això certament està passant). Quan això es completi és quan s'haurà de provar aquest model a altres dominis.
Com a responsable del "Diccionari hacker", ESR va haver de fer una bona definició de hacker, i de com convertir-se en un.
Aquest article inclou la secció de preguntes més freqüents, per als qui creuen que això parla de cracking: "necessito la contrassenya del correu d'un amic", "tinc problemes amb el Windows", ...
El més important que explica és l'actitud del hacker: sempre amb problemes per resoldre, no vol resoldre'n un més d'un cop, no s'avorreix, estima la llibertat, i li agrada tenir competència.
Aquesta secció té un gràfic sobre el nivell de participació a les llistes de correu de fetchmail des del començament fins 6 anys després, i també de la quantitat de línies de codi respecte el temps.
Hi és perquè ESR estava experimentant el model del SL al seu projecte. Com és natural, es veu que fetchmail creix sense parar, però es pot apreciar el comportament de cada creixement: la participació és exponencial, mentre que la complexitat del codi és inferior a linial. Això sembla contradir la llei de Brooks.
Volia llegir-me aquest llibre des de feia temps, i m'ha semblat molt interessant. Tracta tots els temes importants sobre el model del software lliure, i no només posa les preguntes que tothom es fa contínuament, sinó que a més les respon. Qui no el llegeixi està condemnat a seguir discutint els mateixos temes eternament, a les típiques discussions "Windows vs Linux", "Software lliure vs Software privatiu", i similars.
Per exemple, algunes d'aquestes preguntes són:
En la meva (humil) opinió, es deixa una pregunta important per tractar: "Per què el software privatiu és dolent?", però això queda a càrrec de Richard Stallman, de la Free Software Foundation. Sembla que Eric Raymond és més pragmàtic i no es fixa en el tema de les llibertats.
A mi m'ha resolt molts dubtes, però me l'hauré de tornar a llegir més cops fins que ho entengui completament, perquè està molt condensat (el que hi ha escrit són bàsicament idees importants, sense més afegits).
O sigui, que m'ha agradat.
Se't permet usar aquesta recensió sota les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-CompartirIgual 2.5.
Autor: Daniel Clemente (web, e-mail: n-1-4-2-8-5-7---arrova--gmail.com\-Sense-els-guions)
Recorda seguir la llicència. Els professors d'ASAI estan avisats! De totes formes, no deixis de llegir aquest llibre, perquè està molt bé.