Esperanto

Pensat al 1887 per L. L. Zamenhof (polonès), és probablement el més usat avui en dia.

Té una gramàtica molt simple i sense excepcions, semblant al que podria ser un sistema lògic dels estudiats abans. Es basa en terminacions:

Els noms acaben en o. Els adjectius, en a. Els adverbis, en e.

Els verbs: infinitiu, en i. Present, en as. Passat, en is. Futur, en os. Condicional: en us. Imperatiu: en u.

Així es poden crear molts conceptes usant només una arrel. Per exemple,

• intereso: interès
• interesa: interessant
• interese: interessantment (de forma interessant)
• interesi: ser interessant
• interesas: és interessant
• interesis: va ser interessant
• interesos: serà interessant
• interesus: si fos interessant / seria interessant
• interesu: sigues interessant

Els sufixos són una bona idea per reduir el nombre de paraules del vocabulari, ja que el concepte que expressen totes aquestes paraules és el mateix. Desgraciadament, això no fa l'idioma inambigu. De fet, aquestes terminacions només serveixen per generar conceptes, però cap a l'altre costat (reconèixer), a un procediment mecànic li costaria, perquè trobem paraules com do (acaba en o però no és nom, vol dir i per tant), de (que no és un adverbi), i poques més.

A més, cada paraula es pot construir per composició d'altres (per exemple, tothom entendrà vortfari o vortofari com fer paraules), i afegint sufixos que aporten significats precisos (per exemple, vortfarado, procés de fer paraules). Alguns són:

• Lloc on es fa alguna cosa: ej. lerni (aprendre), lernejo (escola).
• Recipient: uj. sukero (sucre), sukerujo (sucrer).
• Conjunt: ar. vorto (paraula), vortaro (diccionari).
• Eina: il. skribi (escriure), skribilo (qualsevol cosa que serveixi per escriure).
• Fer a un altre / a sí mateix: ig, iĝ. morti (estar mort), mortigi (matar), mortiĝi (matar-se).
• I uns quants més; fins i tot està el um: relació indefinida, per quan cap dels altres va bé i el significat es pot entendre pel context: folio (fulla), foliumi (fullejar).

Tot això (junt amb les preposicions) permeten crear moltes paraules noves sense complicacions. Alguns creuen (ex: Claude Piron, lingüista i psicòleg) que és més fàcil pensar en esperanto que en altres idiomes (altre cop tenim la hipòtesi de Sapir-Whorf). A una conferència¹⁹ diu:

Esperanto relies entirely on innate reflexes [and] differs from all other languages in that you can always trust your natural tendency to generalize patterns. [...] The same neuropsychological law [- called by] Jean Piaget generalizing assimilation - applies to word formation as well as to grammar.

Però com altres idiomes, l'esperanto té el problema del sexisme (ja comentat a sexisme), tant als pronoms com a la formació del masculí/femení. Hi ha una paraula base (ex. kato, gat), i el sufix -in per fer el femení: (katino: gata), però a un gat en general també se li diu kato (diuen que s'ha d'interpretar de forma ``neutra'', o sigui, un gat o gata). S'ha proposat usar un altre sufix per al masculí: -iĉ per tenir kato, katino, katiĉo; però clar, la llengua ja està feta i costa de canviar.