Alguns exemples

El llatí (parlat i escrit des dels segles 9 ó 8 aC) és dels complicats, amb 5 declinacions per als noms i 4 conjugacions per als verbs. Va ser el vehicle de cultura durant més d'un mil·leni, abans de que la lingua franca passés a ser el francès (segle 18) i després l'anglès (segle 19). Però, encara que el llatí va desplaçar les llengües parlades anteriorment a les províncies romanes, no va aconseguir imposar la seva puresa, ja que es distingien dues versions: el llatí perfecte (sermo nobilis), la llengua del Senat i dels dirigents; i el llatí del poble (sermo vulgaris), parlat a la ciutat. El que avui coneixem és el culte, però el vulgar ha influït molt més als idiomes moderns. [Rel46, p. 104]

El grec també es parla des de fa molt i s'escriu des del segle 14 ó 13 aC. Té molts dialectes (com l'eòlic, l'iònic i el dòric), a sobre amb subdialectes (per exemple, l'àtic, derivat de l'iònic, és la llengua de Plató i Aristòtil). Durant el regnat d'Alexandre Magne (356-323 aC) es va crear un dialecte comú, el Koiné ( Κοινή , comú), per poder comunicar-se entre el seu exèrcit. [WP]

El castellà és un idioma fàcil en fonètica degut a les seves 5 vocals, però no per això és l'idioma més fàcil. Els verbs són molt nombrosos, i utilitzem gairebé totes les conjugacions, fins i tot el subjuntiu (a diferència de, per exemple, el francès, que també té moltes formes verbals, però només s'usen unes poques). Altre problema són els verbs ``ser'' i ``estar'', que a vegades indiquen la mateixa relació, però s'usen sense gaire lògica (es comú escoltar ``es bien'' als estrangers). A més, no és el mateix ``ser bueno'' que ``estar bueno'', ni ``ser listo'' que ``estar listo''. Diuen que ``ser'' és per marcar una relació que es compleix sempre (``ser alto, bajo, amable''), i que ``estar'' serveix per a parlar d'un fet puntual (``estoy contento''). Però llavors, com expliquem que ``Londres está en Inglaterra''? (si sempre ha sigut allà). I per què ``ser aprobado'' és el fet puntual i ``estar aprobado'' l'acció duradora? [Rel46, p. 122]

El català (que vol dir el mateix que castellà: home del castell), va escapar al procés de castellanització de la Península (igual que el gallec), i per això es conserva en una forma més arcaica i pura. [Rel46, p. 124]. Tot i així, en l'actualitat està molt actiu i és vàlid per a parlar de noves tecnologies, en contraposició amb el castellà, on no ens agrada escriure el ``cederrón'' o ``deuvedé'' que proposa la RAE.

El japonès usa quatre estils d'escriptura diferents: kanji (basat en el xinès), romaji (romanització), hiragana (per paraules soles o simples), i katakana (per paraules estrangeres). A més, tenen quatre modes per mostrar el respecte que tenen amb el parlant, i també numerals diferents que depenen de la forma o tipus d'allò que estan contant. Per tant, els japonesos han de saber canviar de context ràpidament. És un idioma aglutinant (com el basc), que a partir de síl·labes curtes i clares (com les nostres vocals), forma paraules molt llargues (com les de l'alemany, però amb més vocals). Des del punt de vista lògic és interessant perquè un concepte és combinació de partícules petites i indivisibles, algunes de les quals marquen les funcions de les altres (per exemple, wo es posa abans del complement directe). Exemple, de [WP]:

watashi wa mainichi gakko e aruite iku

watashi	wa	mainichi	gakko	e	aruite	iku
1a persona	TEMA	cada dia	escola	CAP A	caminar-ACCIÓ	anar

Cada dia jo vaig caminant a l'escola

El xinès és molt diferent del japonès. Cada concepte s'expressa en una síl·laba, per tant les paraules xineses són sempre curtes (``ma, lai, pu, chiang, ...''). Però clar, de monosíl·labs no n'hi ha tants com conceptes (només uns 450), i necessàriament s'han de repetir. Així obtenim una ambigüitat impressionant: per exemple, ``chi'' pot significar saber, branca, membre, recte, preu, estar quiet, mostrar, paper, només, saviesa, governar, ... i molt més. Molt útil per a poesia, però per entendre's, s'han ideat dos mecanismes:

• El primer és variar el to musical de cada síl·laba. Al xinès mandarí (el dialecte més parlat) hi ha quatre entonacions diferents per a cada síl·laba (agut, agut però pujant, greu però pujant, agut i baixant). Això és un mètode bastant curiós per resoldre l'ambigüitat d'una gramàtica, però que complica les coses si volem fer un raonament escrit o a un ordinador.
• El segon és usar paraules compostes. A català, cura pot voler dir medecina, persona de l'església, o actitud d'atenció. Doncs per desambiguar podríem dir cura-medecina, cura-església, o cura-actitud. Això ja és molt apropiat per a ser entès per un ordinador o procediment mecànic, però complica l'escriptura de l'idioma.

Però a part d'això, el xinès és fàcil: els noms no tenen gènere ni nombre, el verb és invariable i no hi ha articles. Segons [Rel46, p. 51]:

Insistimos. La gramática china no encierra dificultades. Con que el estudiante aprenda a cantar sin desafinar (pues si lo hace se expone seriamente a decir cerdo en vez de señor), y se aprenda de memoria los 40.000 caracteres diferentes de la escritura, asunto concluído. Lo demás carece de importancia.

L'anglès s'assembla bastant al xinès. Per una banda, sembla que evoluciona cap a un sistema on les paraules són invariables¹⁰ i d'una sola síl·laba (``I can make a full phrase with just a lot of short words'') <sup>11</sup>. Però llavors comença a ser ambigu, i els anglesos ho ``sol·lucionen'' amb el segon mètode dels xinesos: als 36 significats de ``get'' (segons WordNet), hem d'afegir els desambiguadors: get around, get away, get back, get high on, get into, get lost, get up, i així, amb 40 o més (segons Moby Thesaurus II). La majoria no segueixen cap lògica (break up, break down), cosa habitual en l'anglès, i que també es pateix a la seva ortografia i fonètica tan ofuscada i imprecisa (l'alemany guanya en aquest aspecte). A sobre, a l'anglès també s'ha vist el primer mètode dels xinesos, ja que hi ha paraules que es pronuncien de forma diferent segons el context (read present i read passat), i molts homòfons, com to/too/two, their/there/they're, lead/led, waist/waste, etc.